Cinc anys des del seu llançament, la consola Wii de Nintendo ha estat un gran èxit per a l’empresa – en l’últim recompte molt a prop d’aconseguir la sorprenent xifra de 90 milions d’unitats venudes a tot el món – acredita en gran part al seu atractiu per un mercat de jocs casuals nou impulsat per la innovació control de moviment i un catàleg de molt accessible, el partit d’usar jocs.
Per a jugadors fanàtics, però, la història no ha estat tan color de rosa. Per a molts de nosaltres els pobres vells Wii s’ha convertit en un col · lector de pols, amb només un grapat de jocs val la pena parar atenció en l’ocàs de la consola com l’atenció comença a girar cap a la pròxima Wii-U successor.
Així que en termes de jocs per als jugadors, no és una exageració dir que per a la majoria de nosaltres, The Legend of Zelda: és essencialment l’últim joc de Wii.
Vostès coneixen la història per ara: un jove i valent guerrer de orelles punxegudes que es diu per un poder superior per salvar una princesa d’un gran mal. Nintendo ha estat tornar a explicar la llegenda de Zelda ara per un encomiable 25 anys – l’evolució de cada addició a aquesta franquícia estrella al costat del seu maquinari, algunes iteracions empenyent més límits que els altres.
Tan estimada com la sèrie, els desenvolupadors de Nintendo tenen la delicada tasca de tractar de mantenir els aspectes fonamentals que fan que un joc de Zelda un joc de Zelda, mentre que al mateix temps, obtenir el màxim profit dels punts forts de la consola (a la Wii cas, de control de moviment) i fent la seva millor esforç per mantenir-se al dia amb l’evolució dels jocs contemporanis. En els dos primers punts, que majoritàriament han aconseguit aquí, però per desgràcia Espasa Celeste es queda curt en el segon, la manca de les barres plantejades pels seus competidors en diversos aspectes.
Com el subtítol ho indica, en aquesta ocasió els temes subjacents són el cel i l’espasa i aquests rols són jugats per l’ajust, i els mecanismes de control de moviment, respectivament. El viatge de Link i Zelda d’aquesta MPOC, comença en un petit poble pintoresc als núvols anomenat Skyloft.
Tothom en Skyloft vola sobre les aus gegants i els mites antics parlen d’una superfície de la terra sota dels núvols, però ningú pot anar-hi per esbrinar per les seves aus no passarà a través de la capa de núvols. La gent en aquest petit poble, aïllat sembla que passen els seus dies, ja sigui el comerç de béns o la formació per ser cavallers, però, la major amenaça en aquesta utopia flotant són els patrons del clima i un matón pati de l’escola.
Ok, així que una narrativa convincent mai ha estat el punt fort de Zelda – més només un recipient adequat per a la mecànica del joc i això és en definitiva el que hem arribat fins aquí, un cop més. Perquè els camins d’obrir previsiblement per sota dels núvols, el cel convertit en el supramundo que uneix a tots junts i viatjar d’un lloc a muntar l’ocell gegant esmentat.
El concepte és bo, però l’execució no tant, com l’espai aeri limitats al voltant de Skyloft està escassament poblada d’illes disperses i poc interessant que majoritàriament només serveixen com a llocs per emmagatzemar inconvenient tresors que a poc a poc va obrir a través del transcurs del joc.
El vol amb control de moviment comença prou interessant, però ràpidament es converteix en una tasca que vostè està obligat a anar i venir entre cada missió – transitable quan hi ha més temps entre els viatges, però completament laboriosa per les necessitats bàsiques a buscar missions que les característiques del joc en abundància.
Maneig de l’espasa és la major diversió d’aquest joc del seu predecessor. A diferència dels fluixos, de direcció-waggle l’execució del comandament de Wii i el Nunchuk en Twilight Princess, Camí al cel Espasa ofereix un control molt més precís sobre el full, el que fa l’accessori Motion-Plus (ara integrada en els nous comandaments de Wii) un requisit obligatori.
Això permet al jugador per tallar en vuit diferents (I i l’eix X) les adreces, amb un davanter (eix Z) d’empenta tirat en una bona mesura. Enemics i caps finals a través del joc es forgen d’interactuar molt bé amb això i moure els seus punts de blindats i al voltant dels punts febles, un repte que s’apropi des de la direcció correcta.
Una vegada més, això sona molt bé – i és sens dubte una de les millors implementacions de l’esgrima de control de moviment fins a la data – però no és encara prou de l’experiència (potser idealistes) crec que molts de nosaltres vam tenir en compte en els primers dies de la Wii. Tot està bé i és bo veure el moviment d’un a un entre l’espasa de Link i el comandament a distància quan lentament al voltant de l’ona, però en l’acció, les coses no sempre respon de la manera que vostè espera i una rodanxa de que està tractant d’una manera en la fragor de la batalla amb massa freqüència, surt torta.
Les altres armes i les interfícies que utilitzen punter basat en el control de moviment per apuntar sovint requereixen recalibració manual – tan sovint que els desenvolupadors assignats pel d-pad de direcció perquè la tasca – i, per descomptat, com el sensor de moviment del comandament de Wii / Nunchuk configuració essencialment reemplaça al que seria el segon pal analògic en un controlador de consola tradicional, després d’haver ocupat en la seva totalitat per l’espasa significa que no hi ha control de la càmera de forma lliure.
Els moviments de moviment no són sempre tan intuïtiu com era d’esperar tampoc. Un bon exemple és la vaga cap al cel, que és un moviment especial d’enllaç realitza apuntant la seva espasa al cel a càrrec d’un atac més poderós. A mesura que el jugador és probable que esperen que això passi només per breu que apunta la seva espasa com vertical recta com sigui possible. No obstant això, el joc és en realitat més indulgent amb l’alineació vertical, sinó que requereix que vostè ho està sostenint immòbil.
Així que tan divertit com el joc d’espasa moviment és a primera vista, sí que té un cost: sovint frustrant agitant contínuament i haver de, xocant tornar a centrar la càmera amb el botó Z, mentre navega per l’espai 3D i la d pad com que vostè està apuntant. Jo no sóc un enemic del moviment dels controls per qualsevol mitjà – sens dubte hi ha diversos estils de joc que clarament es beneficien d’ella, però igual que Twilight Princess, Camí al cel Espasa ha fet poc per ajudar a convèncer a mi que Zelda pot ser un d’ells.
La manca de control de la càmera no és el major espectre de disseny arcaic joc de Zelda que persegueix, però, que premi és per als personatges no tenen veu, de fusta i els seus raimes unskippable de diàleg quadre de text.
L’atenció dels desenvolupadors de Zelda: de totes les característiques tradicionals dels seus jocs vocals que els fans estan tenaçment aferrats a, cap veu d’acció no és un. Fins i tot m’atreviria a donar un “Bé! Excuuuuuuse mi, princesa!” més encara més d’aquesta bufant i esbufegant i grunyint i els xiulets i sospirant, mentre que en repetides ocasions es veuen obligats a: mirar a la caixa de text a poc a poc-va escriure, prem A per continuar, una i altra i una altra.
Si vostè té una, que accelera el text-roll de tercer grau, que potser la velocitat de lectura de cinquè grau. Aquest tipus de coses és transitable en lleugers jocs amb més solt narratives com Mario Galaxy, però estem tractant d’explicar una història amb sentit aquí i presentar-la en aquest antiquat a mitges cap manera un perjudici real.
Com a resultat, els intents de qualsevol tipus real de les emocions durant les interaccions personatge sortit com ninots de ventríloc mirant i pitjor encara quan se suposa que canta – boques només aleteig cap amunt i avall el temps amb la melodia.
És més mal per alguns dels consells completament correctives que es presenten d’aquesta manera – que de cap manera és un joc simple (és encara classificat M, per a adults aquí a Austràlia), així que si vostè realment necessita que li diguin algunes de les coses absurdament òbvia expliquen d’aquesta manera, vostè realment no té cap esperança d’aconseguir ara.
Sense avançar massa, el teu espasa està imbuït d’un esperit computat anomenat Fi, que té una semblança sorprenent a Cortana d’Halo i l’assetgen amb freqüència i no per consens, – com Navi i Midna abans d’ella – amb la informació unskippable que no sempre és d’interès per al jugador.
A sobre, hi ha alguns moments de riure a la que realment poden escollir entre diverses opcions de diàleg de la resposta – cap dels quals semblen tenir cap efecte sobre el resultat de la conversa. Això és simplement una sola àrea que altres jocs en el Nivell Triple-A han superat fa molt de temps.
L’última crítica important de l’Espasa Celeste és, per descomptat, la tecnologia gràfica, i per dir-ho suaument, no es tracta d’un joc que hauria d’estar guanyant un premi pels seus efectes visuals. Pot molt bé ser un dels millors jocs a la recerca de la Wii, però no ens enganyem aquí, la simple geometria i textures encara es veuen positivament retro costat de tots els altres de gran pressupost 2011 títol de la temporada de vacances.
Quina és la intenció de ser un estil impressionista en la direcció d’art, probablement podria ser descrit amb més precisió com “ulleres de cervesa” – en gran mesura la utilització d’un efecte de representació que només esborra tots els objectes i textures en el món que està fora del veïnatge immediata del jugador amb un cru aquarel efecte.
Hi ha un munt de peces de gran joc i tot i que les àrees temàtiques vibrant que realment fan la major part del que han de treballar, però si com jo, vostè acaba de tocar alguna cosa com Battlefield 3, Skyrim o The Witcher 2 per endavant, és Va a prendre una mica d’ajustar correctament abans que es pot apreciar una gran quantitat de les imatges agradables aquí.
La partitura musical no pateix les mateixes penes que no obstant això, com el tema emblemàtic torna cançó i l’equip han compost cançons més memorables i apropiat temàticament. Igual que els jocs anteriors, això podria ser una banda negatiu per a alguns, com les melodies enganxoses repetitiu pot realment aconseguir encallat en un bucle dins del seu cap. Però jo personalment considero que és un dels punts forts consistent de la sèrie.
En aquest punt, és probable pensar que després dels paràgrafs d’una dotzena o així de la crítica despietada que jo odiava absolutament aquest joc, però això no és el cas amb honestedat. Els punts amarg que acabo de descriure el que això deixi de ser el joc perfecte que va poder haver estat, però maleït si la naturalesa de Zelda encara no brillar a través d’aquest exterior entelada.
A mesura que caminava de mala gana a través de l’àrea d’introducció tediosament lent del joc, les coses no es veien bé. Llavors vaig acabar la primera masmorra i els articles més he acumulat, la més gratificant de la solució de trencaclosques van començar a arribar a ser.
Després de donar el joc unes quantes hores, les insuficiències gràfica es va esvair vaig començar a notar i apreciar les àrees de joc en el qual havia estat el temps de desenvolupament real gastat. La història, els personatges i la fidelitat visual poden estar cansats, buits i sense, però els millors esforços del nivell i els dissenyadors de jocs estan realment digne d’elogi.
Em va marcar en aproximadament 36 hores a través de el cap final i que va ser un llarg camí de completar tots els desafiaments auxiliar el joc té per oferir. Jo diria, però, que – fins i tot abans de quantificar la pèrdua de temps atrapats en el diàleg i el cel de trànsit – que és una mica massa llarg pel bé de longitud, amb un retrocés excessiu i reciclatge de nivell fluix. Perdent la major part d’això no hauria afectat la història i tindria gairebé definitivament millor el ritme.
Suficient butaca joc en desenvolupament, encara que, pel fet que el fet és que malgrat tots aquests detractors, encara em vaig trobar a mi mateix constantment que volen seguir pressionant a només un punt de guardar més, així que simplement deu haver fet algunes coses bé.
The Legend of Zelda: Cap al cel força Espasa es troba de ple en l’àmplia gamma d’articles i les masmorres meticulosament elaborat que s’aprofiten de totes aquestes variables de manera desafiant i creatiu. Si vostè pot empènyer a través de les missions esgotadores d’introducció i deixa que els teus expectatives tècniques retrocedir uns quants anys, hi ha una experiència que val la pena l’espera a l’altra banda.
Existents aficionats Zelda hauria de trobar aquest joc a un tall per sobre de l’última baralla, però no és probable que guanyar a molts que no han gaudit dels anteriors jocs de Zelda. Cap al cel Espasa està molt interessat en un munt de coses que ens agrada de la sèrie, però francament ja no fa prou per fer avançar les coses, deixant-nos amb un joc més que bo que ha d’haver estat gran.
